caaaalooooooooooooooorrrssssssssss

i……. com qui deixa residus de burguer King a la vorera aquí hi ha restes d’arròs i la “tapa” inferior d’una tortuga que, segurament en perill d’extinció, algú ha rostat i escurat ben escurat com a Mac tortuga durant les festes de l’aniversari del poble que són ara.
I vas a la farmàcia i qui hi ha allí ho és tot menys farmaceutic. I truquen per trobar-te el producte que busques, i no el troben, i llavors entres darrera el taulell.. i tampoc trobes res.
Dins d’una calor plena de mosquits que et fa entendre com la revolució industrial mai podria haver començat aquí... passen les hores. LA gent és molt generosa, dona el què té, uns alls tendres, l’altre fruits tropicals que ja no intento recordar perquè sé que oblidaré.. però la majoria dona temps.... la gent té temps molt temps. Pocs diners però molt temps.
Davant dels morros però a l’esquena del marit pertinent la gent et confessa que deixarà a tal marit o a a tal muller. I et donen la mà i saluden. Tothom sap qui som. Suposo que som els únics guiris in town. Les meves cuixes són famoses a tot l’institut.

Fem passejos amb barca. L’home clau es diu natural... Natural és el nom d’un home de 40 anys que calmat, espiritualment connectat amb la natura coneix animals i plantes i viu amb i pel seu medi. En Natural ens guia descalç i per amistat ens ensenya a veure el món per on passem.. ficant atenció als “cheros” a les flaires...... Chero a animal salvaje a umos 20 metros diu... i si que sembla que se senti fortor a “boc silvestre” a pixum... i sentim Tapis i tapivares.. espero no veure mai les onzes “pumes” ni les cobres... o altres... i conneix la caca dels ratpenats i dels mamífers.. els noms de tants ocells de mil colors i cants... I veig un pica-soques que té el cap vermell com el de la tele.. i fa un soroll de retruc.. Llàstima que en natural no cregui que l’home i el mico tenim avantpassats comuns, o potser sort!.

En Natural ens porta en barca pel riu, a mirar postes de sol i monos i tot.... Aquí la sorra del riu guinyola quan camines.. i a l’alba uns petits mamífers fan soroll de goril·la a l’altre cantor de la riba del riu araguauia a 1,6 km.

Aquí els nens llegeixen bíblies paquidèrmiques i daurades abans d’esmorzar. Aquí quan la gent vol ser amable amb els convidats els donen pomes i peres... cares cares... Aquí fa calor i els mosquits llepen el repel·lent abans de picar-te...... i fa calor i sues....
Quina calor.. quina picor... collons..

Els indis que freqüenten més el poble són els KARAJAS. Tenen tatuades rodones sota els ulls, com uns altres ulls. Perillen de convertir-se en paìes io potser ja ho són . Estan entre dos mons, estan enlloc. Molts parlen un portuguès deficient. I pocs tenen feina en institucions com la Funai o Funasa que protegeixen els interessos dels indis. Tenen molts fills i perden poc a poc la seva identitat. Per exemple, Abans quan la dona paria, el marit es passava un Bitxo pel culet per empatitzar amb la dona. Ara ja no ho fan. Tampoc el marit es fica a llit amb la criatura i la dona va a treballar... pocs rituals... moltes piles i cachassa (rom).